Amb tot, això no és encara el pitjor. Estem arribant ara al nucli mateix del que demostra la bestialitat i lŽabsurd de la indústria de l'automòbil del sistema capitalista que tenim la desgràcia de patir. Aquest nucli es diu obsolescència programada. Vegem: obsolet seŽn diu dŽallò que està antiquat i ha caigut en desús. Obsolescent és el que s'ha deteriorat i ha perdut la seva eficàcia i s'està tornant obsolet. En el cas que ens ocupa (el cas de la indústria de l'automòbil) lŽobsolescència programada, planificada, consisteix a fabricar els cotxes de forma que es deteriorin en poc temps, que perdin la seva eficàcia i que es tornin obsolets.
La bestialitat malbaratadora de la indústria de l'automòbil, lŽabsurd típicament capitalista, consisteix que increïblement és la pura veritat el següent absurd: l'automòbil és una màquina que costa centenars de milers o àdhuc milions de pessetes i que està INTENCIONADAMENT, DELIBERADAMENT dissenyada per a haver de ser reemplaçada cada trenta-sis o quaranta-vuit mesos. És cert que els qui compren un automòbil "estiren" alguna cosa més la vida del mateix que el que programen els seus fabricants però el fet és que l'estudi de Ward's Communications que he citat abans fixa el terme mitjà global d'edat dels sis-cents seixanta-dos milions i mig de vehicles de motor que es troben circulant pel món en l'actualitat en 6 anys i mig (4 anys i 6 mesos a Japó, 6 anys i 4 mesos a Europa i 7 anys i un mes als Estats Units). L'automòbil és un continu malbaratament insensat deliberadament dissenyat per a ser un malbaratament.
Richard A. Wright ha assenyalat l'any 1924 com el que separa la vella de la moderna indústria de l'automòbil i a Alfred Sloan com l'home que va forçar-ne el canvi. Alfred Sloan va dirigir la General Motor des de 1920 fins que es va retirar el 1955 i va ser qui a la seva retirada la va deixar convertida en la primera empresa del món, en el gegant dominador de la indústria mundial "que no podia equivocar-se". Sloan va configurar la G.M. com a fabricant d'una gamma de productes composta per cinc models que anaven del més barat al més car (Chevrolet, Buick, Oldsmobile, Pontiac i Cadillac) perquè els seus compradors fossin ascendint de model a mesura que al llarg de la seva vida nŽanaven augmentant els ingressos. El lema era: "un automòbil per a cada butxaca i cada propòsit".
Doncs bé, el 1924 va ser l'any que Alfred Sloan va introduir en la pràctica els criteris que durant els 30 o 40 anys següents van configurar la producció en massa com model de producció per a la indústria automobilística (i per a tota la indústria mundial en general, que els va copiar). Un d'aquests criteris, el decisiu, el qual va tenir més profundes i continuades implicacions per a la indústria de l'automòbil, va ser el de lŽobsolescència programada, el de lŽobsolescència planificada, convenientment disfressat amb el nom de canvi anual de model. Es tractava de fabricar cotxes "nous" usant peces d'anteriors cotxes ("germans") de la mateixa G.M. però que podrien oferir noves característiques, nous trets distintius, per a captivar els consumidors i persuadir-los perque canviessin de cotxe. (23)
Una descarnada descripció de com ha fet això la G.M. ens lŽofereix un competidor: Ian Iacocca, que ha estat president de la Ford Motor Company i després igualment president (i "salvador") de la Chrysler. En el seu insofriblement fatú, vaqüe, tòpicament yanqui, reaccionari i grotescament autocomplaent llibre Iacocca Autobiografia d'un triomfador (signat per ell i per William Novak) conta que: "sabíem que la General Motors havia près el Corvair -un cotxe econòmic- convertint-lo en el Corvair Monza -que es va vendre a milers-, per a això va recórrer al simple expedient d'afegir-li alguns accessoris esportius, com seients baixos i còncaus, una curta i recta palanca de canvi i un cridaner acabat interior". (24)
La revolució japonesa de la indústria de l'automòbil, que des dels anys seixanta d'aquest segle ve imposant a tots l'abandó del model de producció en massa pel nou model de producció ajustada ("Lean Production"), ha accelerat encara més lŽobsolescència programada: la vida mitja dels productes és ara de quatre anys. (25)
Així és com ens trobem convivint amb (i amenaçat el futur del planeta per) l'absurd. Amb un absurd que és xifra i senyal, símptoma i demostració que el capitalisme és el més bestialment absurd sistema que ha patit la humanitat. Amb l'absurd del malbaratament irresponsable, amb l'absurd de l'insensat malbaratament de materials escassos i irremplaçables del planeta que ja he subratllat abans i que encadena la gent a gastar de forma absurda els seus durament guanyats ingressos en benefici dels fabricants d'automòbils.
|
|
|